Tardor. Temps de bolets. De no ser per què indica el final del període estival, seria, en comptes d'aquest, la meva estació preferida. Els seus fruits estrella són els bolets, tot i que aquests no només surten en aquesta temporada, si que és la temporada de la majoria. I d'això va aquesta entrada, dels fruits de tardor.
Tornarem als bolets, però d'altres fruits especials per a mi es recullen en aquesta època. Els dos de cognom sativa, paraula d'origen grec que significa cultivat/da. És a dir la varietat de la planta que es cultiva. Parlo de Castanae Sativa i Cannabis Sativa. Les meves satives preferides descartant el sabut Lactuca Sativa o enciam comú. La primera, de la família, es cull ara que cau de les seves closques punxegudes, i és fa rostida al foc en una paella foradada, prèviament tallades per a que no explotin, i posteriorment covades per a què acabin de coure's bé. Aquesta és la manera tradicional de preparar-les, de castanyada i castanyeres. Però altres fórmules exquisides són el Kepuré o el Marró glacé :).
En el cànem d'aquest any m'he decantat per satives pures triades per les millors tradicions xamàniques del globus (alguna cosa bona ha de tenir el percal aquest de la globalització) I una indica d'usos clarament medicinals :)
Dos fruits més de tardor que veiem a la foto, de colors tardorencs, codony i moniato. Els dos s'han de coure també per a poder menjar. El codony tot i ser estrictament una fruita, és habitualment menjat en forma de codonyat, conserva de l'estil melmelada feta bullint els codonys amb sucre i una mica de suc de llimona. Queda pres i es pot tallar com un formatge.
El moniato és una arrel, molt similar a la patata, però d'un bonic color carbassa a l'interior i amb un punt dolç. És pot preparar de moltes maneres, però com les patates a mi com més m'agraden és rostits o al forn i fregits i salats.
Així que havent parlat de tot el que surt en el collage superior només queda parlar de bolets.
L'òrgan reproductor del rizoma d'un fong que s'estén per grans superfícies sota terra, associat en simbiosi amb les arrels d'un arbre, com ara l'alzina o el pi a casa nostra. Això són la majoria de bolets que mengem a Catalunya, els únics, amb els bascos, que ho fem a la península. Però a llocs remots del món hi ha constància de gent que menja i ha menjat tradicionalment bolets i no sempre amb finalitat alimentària, també guaridora, i mística o visionària.
A casa nostra de les varietats més apreciades són els rovellons, amb mil noms segons regions, però al final són sols dues espècies: lactarius delicious i lactarius sanguinus, corresponents a les varietats de solana i d'obaga, i al color que pren, més fosc amb tocs vermells i verds en la varietat sanguina.
Crec que l'ús de bolets que hi ha documentat més antic existent és als tractats de medicina tradicional xina. Des del 5000ac una de les 10 "plantes" estrella es el Ling Zi, un bolet de soca o pipa; que avui en dia està essent analitzat per la "medicina oficial" per les seves propietats antitumorals. Tinc la necessitat de dir que d'una altra d'aquestes 10 plantes ja n'he parlat unes línies amunt.
6500 anys desprès, a les memòries d'un monjo ecspanyol que marxà a les amèriques a "cristianitzar" els indígenes trobem indicis de l'us ritual del bolets. Parla dels problemes amb una tribu de les muntanyes "sud-mexicaness d'avui dia", que no entenen el concepte de combregar i menjar el cos de crist, dons ells afirmen que ja esmengenn a déu en la forma que les llàgrimes d'aquest fan en caure a la terra. La forma d'un bolet, al·lucinogen.
Però tornem a les nostres contrades i fem un nou salt enrere en el temps de mig mil·lenni. A les lleis de les muntanyes, les que regien a les zones més muntanyoses i aïllades del Pirineu i prepirineu i que avui dia, més de 1000 anys desprès, algunes perviuen pràcticament iguals, vigents en els pocs llocs aïllats que hi ha. Veure el cas de Tort on s'aplicava la llei de les llars amb fum. El cas és que les lleis de la muntanya establien que quan dos negociants arribaven a un acord, per a celebra-ho és mengen un bolet cadascú. Dels que tenien guardats secs com surten a la foto. I creixent al camp a baix a l'esquerra, són molt bonics, els típics de contes i que dibuixen els nens, vermells amb punts blancs. Són les Amanita muscaria, que a part d'indigestos crusos, els puntets blancs tenen un potent alcaloide al·lucinogen. Qui sap si responsable dels "tocats del bolet"? sinó ara almenys quan algú s'inventà l'expressió. Possible efecte d'un mal viatge, o d'algú que abusava d'aquests (o d'altres) bolets.
Però clarament la família guanyadora de bolets. Les amanites són la resta de bolets que surten a dalt i suposadament han tingut una importància històrica que els ha posat el nom. Els que no semblen bolets que semblen ous, són els àmpliament anomenats ous de reig. Aka Amanita Caesarea, el què dóna una idea de lo preuats que són i que antigament els collien i els duien al cèsar, o al reig de torn.
Per acabar entrada i família... Amanita Phalloide dels més mortals dels bolets. Mort per fallada hepàtica en menys de dues hores ingerint en fresc una quantitat mínima. Ni parlar de l'efecte de destil·lats o preparats d'aquest... qui sap de quantes morts transcendentals ha estat responsable tal bolet?
I la relació amb el seu nom que la pensi cadascú.
Apa mengeu bolets que són molt bons i són quatre dies que n'hi ha frescos.
Salut!
PD: L'entrada no té enllaços però tots els noms científics surten a la viquipèdia
Entrades
